PARAULES

Tinc l'enyor del teu mirar
del somrís que trenca el día
i en sentir la teva veu
ja tot s'omple d'alegria...

Tinc l'angoixa del teu plor
de l'esgotat caminar
de la lluna que no ens vol
i n'es franca en gemegar...

Tinc la penyora que em dones
d'un clam en el teu sentir
en juguesca engrescadora
que no em deixa ni dormir...

Tinc el somni trasvalsat
per pensarte sens mesura,
d'una olor que arriva fresca
n'es un mal que no s'em cura...

Tinc , per tenir, i no tinc res
només la teva presència
que acarona el meu sentir
remugant sense decència...

Tinc les mans dintre les teves
i el meu cor sempre va amb tu
en follía que s'em menja
per veure't d'ànima nu...

Petons de Maig

i  un d'aquells per a tu... com sempre.

Abans de sortir de casa ja sé q será un d’aquells dinars mensuals en el q es parla de tot i no es diu res… en el q es diu tot i no es parla de res…

D’acord… em direu q com es q ho aguanto una i altre vegada… però ja sabem q cada casa es un món…i la meva, de vegades pensó, q en son com a quaranta de diferents…

Bajenades sense solta ni volta… discusions q no porten cap a res… ahhh  i com no… sempre s’acava parlant del mateix, invariablement… Collons!  Impossible deixar anar una conversa sobre els sentiments… sobre les sensacions…  tot es redueix al tipic i tòpic polvet…

Epppp q parlar de sexe es del tot agradable...eh.... però... hi ha moments i moments...

I quan volem posar-hi molletes de pa per encaminar-nos a altres temes... hom es queda palplantat i esme...

Bé... no vull dir mentides... sempre anem a parar al nostre tema de conversa per excel.lencia... aquell q ha fet q la nostra "colla" es mantingui en el caliu del bon fer...

Peroooooo...

De vegades pensó q el nostre “entranyable” grup s’ha esdevingut en una colla de gent d’on sovint surten les discutides mes tontes i ens enfilem amb arguments q no tenen ni cap ni peus… ( o potser sóc jo q ja no puc més)

I si en un d’aquells moments de lucidesa, desprès d’haver engolit uns quants galons de cava… se t’acut de posar damunt la taula un tema un pél punjagut… ufff aleshores et miren poc mes q a un bitxo rar…

Avui mateix ha sortit a palestra  ( i en una desfilada de xafarderia incontenible) el fet q un bon home q gairebé tots coneixem… s’hagi enamorat d’una dona 20 anys mes jove q ell…

Expressions q s’han anat sentint:

- Aquesta puta hi va pels diners… això està més q clar!!!

- Collons amb el vell! Aquesta tia li deu fotre cada rebregada ¡!

-Es q la deu tenir més grossa q el seu anterior amant… i si ell es deixa, la tia li treurà tot el suc! el dels collons i el de la butxaca!!!

-santa maria mare de deu… aquesta fulana va calenta!

-Miraaaa… i el tio fa dos dies plorava a la dona morta… i ara, deixa’l anar… pendó de merda!

- No ho entenc… la dona té la meva edat i aquest vell podria ser el seu pare…

De debó… en sentir totes aquestes paraules quasi bé m’agafa una feridura…  en veure com de cavernicoles som els èssers humans encara…  com podem jutjar sentiments q no ens pertanyen… sentiments q tant de bó tots els q han proliferat aquests verbs indecents , potser n'estan mancats...

Em fa rabia… de debó… més de la q em surt d’entre els dits…

He volgut fer un un intent absurd per dir la meva opinió… i fins i tot hi ha hagut algú q m’ha escoltat… però tot i així, en intentar posar la meva visió dels fets damunt la taula, i  algú dels presents donant-me la raó com si fos folla… he tingut la sensació de q després d’haver parlat un quart d’hora argumentant posicions i sensacions… tot el q havia dit s’havia esvait entre les mateixes bombolles escumoses q sentiem en alçar la copa…

De debó- he pensat- val la pena escarrasar-s’hi??  Potser tots aquells caps plens de cabòries calentes diferents a les meves no s’entabanaven massa en comprendre el q poden ser les solituts i els anys sense somriures…

Potser el fet de conèixer , així pel damunt, la solitut d’aquest pobre home, en haver vist alguna vegada les seves llàgrimes lliscar-li per les galtes… i ell mateix, en veure’s tan feble i tan minso quan havia estat un home plé d’energia i empeny… potser aquest fet…  i el senzill i humil gest d’un petó a la galta i una mirada d’agraïment… m’han fet embraonar-me i sortir en la seva defensa…

O potser, senzillament, era jo… q em veia nul.la… per arribar enlloc… i q en definitiva, tan sols el q necessitava per damunt de tot, era una abraçada… fos de la manera q fos… una abraçada d'aquelles q et manquen i q tan necessaria es en aquests moments de feblesa i solitut...

Potser per la por d’acavar com ell… sola i sense un somriure… i amb la necessitat de tenir una abraçada de paraules… de somriures… de mots impossibles… impossible tenir-los d’aprop… impossible tenir-los de lluny…

I una altra vegada, el cap de setmana a passat lliscant la meva pell… a cops plena de sensacions… a cops plena de buidor…

Un petó de Maig al mes d’abril

 p a res… ahhh  i com no… sempre s’acava parlant del mateix, invariablement… el

Avui  tot just posar una entrada en el meu altre espai, hi ha hagut com una mena d’allau de peticions per ser “amics”

Aviam… jo no m’hi negó pas a acceptar, ni en aquest racó ni en d’altres meus… però senyors una miqueta de si us plau!!!

Hi ha gent q sembla q en fa col.lecció de “amigos” … dona la sensació de que guarden com si fosin bonics cromos acolorits, totes les imatges dels perfils…

Els q de debó volen mantenir un contacte amb el teu espai, senzillament passen a llegir-te per q els hi agrada... o bé envíen un missatge o bé deixen un comentari…q encara es gratis i no fa mal… però es q ja n’estic un pél aburrida de q premin l'enllaç "hacer tu amigo" i ni es prenguin la molestia de llegir o ni tan sols entrar a veure com és i de què es parla en aquell racó…  q tan sols vulguin obtenir de totes-totes aquella mena de trofeo cuadrat i petit amb una foto…

He estat observant moltes d’aquestes pàgines carregades dels “amigos” … els espais “mascles” tenen una munió de “amigas” per contra dels espais “femelles” q tenen una mica de tot… sembla ser q en el fons sempre exisitirà aquella mena de caçera masculina… eppp… i ho dic sense acritud …eh…

Avui he decidit, no aquí… si no en l’altre racó meu… de esborrar tots aquells q ni m’aportaven , i conseqüentment ,tampoc els hi aporto res… a més q es una mica feixuc  obrir la pàgina pel msn i trovar-te mil “amigos” d’aquests fent  alhora mil “amigos” cadascú d’ells….

D’acord, estem a la xarxa… però hi ha xarxes q pesen una mica…  Sento molt si algú se sent ofés per aquesta neteja d’avui… però trobo absurd dir amic a una persona q mai s’ha preocupat de llegir-me ni una  ratlla  …i pels mateixos setze ous jo tampoc…es clar!! Per tant…

Un petó de Maig al mes d’abril

p.d. Quantes vegades n’hem parlat d’això …oi??

Un petó d’aquells per a tu…

Avui ha fet un dia esplèndit,sobretot al matí… tot i q el vent del darrer dia de març també s’ha pres la molèstia d’aparèixer entre els arbres i el cel…

He sortit de casa amb aquella mena d’escalforeta q em dona el sol q tan m’estimo… i he agafat el cotxe per anar de compres… pel camí , ja sabeu q visc entre camps… pel camí, deia, he vist els primers gallarets… o roselles, com vulgueu dir-li…

I m’ha fet recordar els meus temps de “taxista” infantil… tot anant cap a l’escola intentant descobrir el primer gallaret de la temporada… jo, mai guanyava!

Al anar, a la meva esquerra i al tornar quedant a la dreta, les meves estimades muntanyes montserratines, avui es veien en la llunyania amb una nitidessa meravellosa… tots els seus plecs s’em mostraven altivols i desafiants… m’agrada veure aquella “mole” impresionant surgint d’entre els camps… com una visió extraordinària…

I es clar… els verds… aquells verds q comencen a fer de la meva terra un indret del tot especial… sempre m’han enamorat aquella barreja de tonalitats… i sempre ho dic… q en soc de pesada!

Bé… el cas es q feia uns dies q em mancava un dia d’aquests… i es q en el fons es això, quan ho tens no en fas ni cas… però si falta uns dies… aleshores en retrobar-lo sembla q no puguis passar-hi…

Volia posar una foto feta per mi, de fa molts anys, una q fins i tot va guanyar un premi… però el meu descontrol amb varis dels meus albums de fotos, m’ha fet desistir de l’empeny… així q us fico una altra… per q en pugeu gaudir d’aquestes floretes vermelles… delicades i fràgils…  hi ha un joc ( q es mes d’ara q d’avans- o si més no jo no el recordo) en el q la quitxalla agafa una poncelleta d’aquesta flor  i en fa com una mena d’endevinalla : “- nen o nena?” pregunten… i en obrir-la, si surt rosada diuen q es nena… si surt blanca, diuen q es nen…  ja veieu, jo q sols recordo quan de petites, les meves amigues i jo, engrescades, jugavem a tirar-nos “novius”…

El fet es q la primavera, sigui ara o avans… sempre ha estat una de les meves estacions preferides… i el mes de maig, està més q clar q es el meu… i ja sabeu per què….

Petons de Maig al mes de març

p.d. Acaronant-me amb el sol, gaudint d’un bri d’escalfor… com aquella q coneixes i em fa reviure…

Un petó d’aquells per a tu.

 Andrea Bocelli - Amapola
 

Somniadora de llençols blancs, coberta de espurnes del lli que s’escau, bebent els desitjos de les nits d’incens, i besant les brises damunt un vent blau…

Deixant en l’aire tot el pas del temps, i el cel ben cobert d’un mantell que sua, cambiant el semblant en franca mirada, en dolça caricia, quedant-se ben nua…

Les cames es premen al saber-se obertes, es muda el color en vermell encès, i espasmes molt lleus cobreixen la cara, amb les mans suades y amb el cor ben pres…

S’arrauleix manyaga, desperta en els plecs de la pell somniada, i mentres les ombres li ballen l’albada,va i crida al coixí amb forta abraçada…

Un petó de Maig al mes de març

p.d. per totes les migdiades i les nits en vetlla…

aquelles q son part del meu món.

De l’indret del meu petit món…

un petó d'aquells per a tu

Voldria apostar per un dia tranquil… sense entrebancs ni sorpreses… un dia d’aquells en q tot es tan planer q fins i tot aburreix… De vegades l’aburriment es el millor dels escuts…

Aquell aburriment dolç…on tot està tranquil… tot es de color de rosa… o blau. Tot sembla meravellós i fins i tot el semblant agafa aquella mena de blederia… les parpelles abaixades i els ulls estupidament mirant al no res… una rialla tonta i una deixadesa general q anuncia a crits algun entabanament enamoradis en el nostre rostre…

M’agrada el dolç en la seva justa mesura… però també m’agrada, i potser més el salat…

Les pastes salades abans d’un àpat… la sal a les patates… i em decanto més per uns cacahuets salats desprès de dinar q per un bon tros de pastís… serà q soc un pèl rara…

Fins i tot els petons…

No descarto aquells q porten dolçor i tendressa… q deixaten el cor i el desfan com la xocolata calenta… però q m’en dieu d’aquells q lliscan pell avall amb aquella follia salvatge… aquells q son sal i pebre… q omplen els llavis de desitjos… q fan cuixor al tocar-los amb la llengua…

Es cert… de vegades també m’agrada provocar… no tant com em provocan a mi… però si q en sóc una mica bruixota i em surt aquella mena de dolenteria… però es clar… quan hi ha algún trident q et punxa… doncs sembla q tard o d’hora surt l’entremaliadura de dins…

De totes maneres segueixo tenint aquelles aletes pulcres i blanques… i es q en el fons… molt en el fons… sóc una bleda rematada…

Un petó de Maig al mes de març

p.d. ja saps q tot va en el meu pack… bona i dolenta, rebel i manyaga… sumisa i salvatge… i de vegades… un pèl bordenca… però saps el q saps… i amb això n’hi ha prou…

un petó d’aquells per a tu.

Només anava pel tercer dia sense escriure res de res, i ja les mans em tremolaven i els dits delirosos s’engrescaven maldestres entre els teclats i els apunts de damunt la taula…

M’havia llegit diversos capitols d’aquella història… en el meu cervell encara restaven les paraules d’aquella noticia de darrera hora…lletres de cançons , poemas de amor i desamor… i aquelles lletres que em feien tancar els ulls i reviure la melodía que  acaronava els meus sentits…

Tot això es el q em pasava cada matí…

Un cafetó calent … i aquella breu , però intensa passejada pels indrets que d’una manera u altre conformen el meu tarannà en cada matinada…

Ja gairebé s’apropava el dia de la partida, uns jorns fora de casa meva… però no de les meves cases… aquells racons que ja els tenia enganxats al cor… d’aquells no em podia pas deslliurar…per raons diverses i contraries… no m’en puc desfer, ni tampoc ho vull…

Certament els primers dies em vaig dedicar a fer nous descobriments… malgrat que  la meva prudencia va fer q passes de puntetes i sense fer soroll… al cap i a la fí, tot arriba quan ha d’arrivar… i en aquells moments tampoc en tenia masses ganes de començar ….res….

Si q es veritat q hi ha dies q engeguen mes bonics q d’altres… i enmig d’ells, i abans de la meva partida… n’hi va haver un parell q …. Uhmmm, senzillament…uhmmm

D’aquells q et deixen partir amb el somriure a la cara… i un petó d’aquells lliscant llavis avall…

Desprès… uns dies de convivencia amb la colla , rialles, bajenades diverses , esmorçars copiosos, dinars de caminada, sopars de duro?..no, no pas de duro, si no de mes de Quatre duros…. La veritat es q no va estar tan malament, si no fos per allò de compartir les 24 hores del dia amb…. Bé tan se val… al cap i a la fí, dins de tot, encara es va fer soportable… tot i q de vegades habia de sortir a …respirar.

I ara ja de tornada… intentant deixar una vivència mes o menys comprensible i amena… i tot el q se m’acut es …això…

Serà q encara tinc enganxada la mandra?

Petons de Maig al mes de març

P.D.  Encara tinc els aromes i les melodies… encara porto al damunt el vent i la sorra… gracies…

Un petó d’aquells per a tu.

Bé... el dormir, fer el manta, llegir i escriure... s'han fet en la mesura q s'ha pogut...

Un petó de Maig al mes de març

Doncs no… encara q hom volgues no podria fer q les meves lletres s’aturesin…

Son massa rebels i tenen massa gosadia com per restar tancades… malgrat, i creieu-me, tantes i tantes vegades fora necessari el fer-ho…

I ara… ja amb la foscor de cobrellit i la lluna com espelma tremolosa… amb el mixo al meu costat… em permeto deixatar novament un parell de sentiments…

El primer es senzillament per enroscar els meus braços damunt els genolls i acaronar tants i tants instans estimats… d’aquells instants q em fan somriure i tornen a donar aquella lluentor als meus ulls… desitjant…està clar, q algun jorn tornin a mi…

L’altre sentiment… perquè ara només em vaga per dir-ne dos… l’altre sentiment es aquell q román tancat dins el meu cor… es aquell q s’em clou als llavis i aquests frisen per cridar el seu nom… però saben alhora q sense dir res… ja s’escolta de ben lluny…

I ara si… finalment faré la darrera ullada mes enllà de la finestra… i acaronant el pel suau del meu gat… m’entafonaré dins el llit… i deixaré q els somnis m’acaronin a mi…

Bona nit… i bon dia també…

Un petó de Maig al mes de març

p.d. Ho veus? No em puc estar callada… tu saps q sempre les tindràs les meves paraules… tu saps q malgrat tot les meves lletres lliscaran suaus per la teva pell, fent la besada q tu ja saps…

Un petó d’aquells per a tu… avui i sempre…